Ardor
incansable
Cada día, el amanecer trae
consigo
verbos irregulares que debemos
aprender a conjugar, palabras
singulares
que debemos atrapar y hacerlas
nuestras.
Vocablos únicos que se arraigan
y florecen como semillas de fruto
incierto
pero de esplendor inigualable.
Cada día, el atardecer trae
consigo
la memoria del recuerdo de tus
ojos.
Las pausas pesadas como
presentimientos,
las imágenes sueltas del cielo ensombrecido.
La voz callada, se contonea,
busca una boca por donde huir de
su cárcel,
como una sonrisa caliente adosada
a la nuca.
Desliza sus brazos como juncos
abiertos,
ávidos de luz y hambrientos.
Ese abandonarse a la capacidad
del viento
donde las palabras se susurran al
oído.
Donde la poesía se asienta
como un mar que muge sin destino.
Ata el aire como corre la sangre
en vena,
tráfico fluido de ardor incansable.
Toni Aznar
Derechos Reservados
Julio 2.012
Cremor incansable
Cada dia, l'alba porta amb si
verbs irregulars que hem d'aprendre
a conjugar, paraules singulars
que hem d'atrapar i fer-les nostres.
Vocables únics que s'arrelen
i floreixen com a llavors de fruit incert
però d'esplendor inigualable.
Cada dia, el capvespre porta amb si
la memòria del record dels teus ulls.
Les pauses pesades com a pressentiments,
les imatges soltes del cel aombrat.
La veu callada, es mou,
busca una boca per on fugir de la seva presó,
com un somriure calent adossat al clatell.
Llisca els seus braços com a joncs oberts,
àvids de llum i famolencs.
Aquest abandonar-se a la capacitat del vent
on les paraules es murmuren a cau d'orella.
On la poesia s'assenta
com un mar que rugeix sense destinació.
Lliga l'aire com corre la sang en vena,
trànsit fluid de cremor incansable.
Cada dia, l'alba porta amb si
verbs irregulars que hem d'aprendre
a conjugar, paraules singulars
que hem d'atrapar i fer-les nostres.
Vocables únics que s'arrelen
i floreixen com a llavors de fruit incert
però d'esplendor inigualable.
Cada dia, el capvespre porta amb si
la memòria del record dels teus ulls.
Les pauses pesades com a pressentiments,
les imatges soltes del cel aombrat.
La veu callada, es mou,
busca una boca per on fugir de la seva presó,
com un somriure calent adossat al clatell.
Llisca els seus braços com a joncs oberts,
àvids de llum i famolencs.
Aquest abandonar-se a la capacitat del vent
on les paraules es murmuren a cau d'orella.
On la poesia s'assenta
com un mar que rugeix sense destinació.
Lliga l'aire com corre la sang en vena,
trànsit fluid de cremor incansable.
Toni Aznar
Derechos Reservados
Julio 2.012
