Poema delirante
Retornando del final donde el pensamiento
es tan solo una molécula, un crepúsculo
imperecedero;
regresando del no estar,
donde la nada es el todo y el hombre
no teme a la muerte porque el pensamiento es inmortal.
Volviendo
a la carne, a la entraña…
y al miedo.
Ya estuve allí;
ahora sueño que he de regresar,
y anidar en las copas de los árboles;
y aprender a volar
y aprender a no morir.
Volviendo
a la carne, a la entraña
y al miedo.
a la sonrisa,
a la mueca,
al desnudo,
al cuerpo,
a la sangre y a ese dios moribundo
que reina en un mundo pasajero.
©Toni Aznar
Derechos Reservados
Marzo del 2015
Poema delirant
Retornant del final on el pensament
és tan sol una molècula, un crepuscle
imperible;
tornant del no estar,
on el no-res és el tot i l'home
no té por a la mort perquè el pensament és immortal.
Tornant
a la carn, a l'entranya…
i a la por.
Ja vaig estar allá,;
Retornant del final on el pensament
és tan sol una molècula, un crepuscle
imperible;
tornant del no estar,
on el no-res és el tot i l'home
no té por a la mort perquè el pensament és immortal.
Tornant
a la carn, a l'entranya…
i a la por.
Ja vaig estar allá,;
ara somio que haig de tornar,
i niar en les copes dels arbres;
i aprendre a volar
i aprendre a no morir.
Tornant
a la carn, a l'entranya
i a la por.
al somriure,
a la ganyota,
al nu,
al cos,
a la sang i a aquest déu moribund
que regna en un món passatger.
i niar en les copes dels arbres;
i aprendre a volar
i aprendre a no morir.
Tornant
a la carn, a l'entranya
i a la por.
al somriure,
a la ganyota,
al nu,
al cos,
a la sang i a aquest déu moribund
que regna en un món passatger.
No hay comentarios:
Publicar un comentario