Aquella tarde lluviosa
Miras y no la ves, vuelves a mirar
y sigues sin verla.
¿Cómo sabes de su presencia, si a tus
ojos es invisible?
Cierras los ojos y ahí está,
en todo su esplendor,
deslumbrante, ajena al mundo,
a ese mundo que dejó
de lado en una lluviosa
tarde del mes de mayo.
En esa tarde las flores
blancas del cerezo se tiñeron de sombra
y de oscuridad, el cielo
esclavo de su belleza
adornó sus confines
con un arco multicolor.
Sí, de azules impenetrables
que evocaban ese mar que tanto
amaba.
¡No abras los ojos!, sigue
reteniendo su presencia,
entre nosotros, mortales sin vida.
Nostálgicos de tantas ausencias,
heridos de tantos recuerdos.
¡No abras los ojos!, sigue
abrazando sus destellos
como si el reloj
hubiese dejado de mover
sus manecillas aquella tarde
lluviosa del mes de mayo.
Toni Aznar
Derechos Reservados
Mayo 2.012
Aquella tarda plujosa
Miras i no la veus, tornes a mirar
i segueixes sense veure-la.
Com saps de la seva presència, si als teus
ulls és invisible?
Tanques els ulls i aquí està,
en tota la seva esplendor,
enlluernadora, aliena al món,
a aquest món que va deixar
de costat en una plujosa
tarda del mes de maig.
En aquesta tarda les flors
blanques del cirerer es tornan d'ombra
i de foscor, el cel
esclau de la seva bellesa
va adornar les seves confinis
amb un arc multicolor.
Sí, de blaus impenetrables
que evocaven aquest mar que tant
estimava.
No obris els ulls!, segueix
retenint la seva presència,
entre nosaltres, mortals sense vida.
Nostàlgics de tantes absències,
ferits de tants records.
No obris els ulls!, segueix
abraçant els seus centelleigs
com si el rellotge
hagués deixat de moure
les seves manetes aquella tarda
plujosa del mes de maig.
Miras i no la veus, tornes a mirar
i segueixes sense veure-la.
Com saps de la seva presència, si als teus
ulls és invisible?
Tanques els ulls i aquí està,
en tota la seva esplendor,
enlluernadora, aliena al món,
a aquest món que va deixar
de costat en una plujosa
tarda del mes de maig.
En aquesta tarda les flors
blanques del cirerer es tornan d'ombra
i de foscor, el cel
esclau de la seva bellesa
va adornar les seves confinis
amb un arc multicolor.
Sí, de blaus impenetrables
que evocaven aquest mar que tant
estimava.
No obris els ulls!, segueix
retenint la seva presència,
entre nosaltres, mortals sense vida.
Nostàlgics de tantes absències,
ferits de tants records.
No obris els ulls!, segueix
abraçant els seus centelleigs
com si el rellotge
hagués deixat de moure
les seves manetes aquella tarda
plujosa del mes de maig.
Toni Aznar
Derechos Reservados
Mayo 2.012
www.taznar.blogspot.com
Toni,
ResponderEliminarTu nostalgia te confiere una sensibilidad concebida para expresar con el mayor romanticismo posible unos versos directos y subliminales.
Mucho debe de sufrir tu alma y tu corazón para ser un “mortal sin vida”
Muchas gracias por tus hermosas palabras. eres un poeta excepcional, amigo,
Ann@ Genovés
Hermoso!
ResponderEliminarImposible pasar por tu blog y dejar de leer todo lo que escribes, son hermosos tus poemas, me llegan al alma, gracias por escribir y compartir con nosotros todo lo que sientes. Eres un gran poeta.
ResponderEliminarBelleza total e infinita , descrita en cada palabra , en cada verso , en cada estrofa , imposible no soñar leyendo cada uno de tus poemas , sencillamente maravilloso Poeta !!!!
ResponderEliminarToni: Tus versos son muy sentidos y bellos. Un abrazo ojitos de cielo.
ResponderEliminar