Viejas ataduras
Yo, a quien no pude salvar.
Perdóname.
Escúchame.
Abrázame.
Vuelve a darme una oportunidad.
Atado aquí,
en este gris de un enorme silencio;
como una cicatriz abierta en mi vientre.
Es tiempo de oír
esa voz,
de ver ese tulipán de misterioso interior.
Sí.
Yo, a quien no pude salvar.
Es tiempo de oler
los manzanos por la tarde,
cuando la luz hechiza sus ramas
y se rompe la esclavitud del silencio.
@Toni Aznar
Derechos Reservados
Septiembre 2.014
Vells lligams
Jo, a qui no vaig poder salvar.
Perdona'm.
Escolta'm.
Abraça'm.
Torna a donar-me una oportunitat.
Lligat aquí,
en aquest gris d'un enorme silenci;
com una cicatriu oberta en el meu ventre.
És temps de sentir
aquesta veu,
de veure aquesta tulipa de misteriós interior.
Sí.
Jo, a qui no vaig poder salvar.
És temps d´olorá
les pomeres a la tarda,
quan la llum fetilla les seves branques
i es trenca l'esclavitud del silenci.
Perdona'm.
Escolta'm.
Abraça'm.
Torna a donar-me una oportunitat.
Lligat aquí,
en aquest gris d'un enorme silenci;
com una cicatriu oberta en el meu ventre.
És temps de sentir
aquesta veu,
de veure aquesta tulipa de misteriós interior.
Sí.
Jo, a qui no vaig poder salvar.
És temps d´olorá
les pomeres a la tarda,
quan la llum fetilla les seves branques
i es trenca l'esclavitud del silenci.
No hay comentarios:
Publicar un comentario